Mis manos se llenan
de caricias pendientes.
Hoy,
no te tengo.
Para leer en voz alta...
...mientras se escucha de fondo algo de Jazz
DESPRÉS DELS BABEL
"La luz también da sombras, pero sombras azules" Cernuda
Et poses I'abric mentres encenc una cigarreta.Recordem els darrers segons; el seu rostre que ompli tota la pantalla i al davant les mans creuades sense que arriben a amagar-li els lavis; una llágrima le brolla de l'ull esquerre, esclata, i galta avall, es perd.És freda aquesta nit d'hivern.Caminem sense pressa. Ara et dic que m'agrada la Binoche quan rosega el caramel i tots els records que l'angoixen, que és meua aquella música blau i la llágrima que, galta avall es perd.T'ho dic i em somrius.
Seguim caminant sense pressa. La Gran Via es quasi deserta.Busque la teua má, més freda encara que la nit i l'estreny fortament. Ara sóc jo qui somriu quan dius d'altres servituds sense músiques ni llágrimes ni rostres. No deixem de parlar entre somriures. Quam callem, veig encara el seu rostre la llágrima que es perd i el blau intens de i'aigua i la memòria.
D'arbre en arbre mirem a dalt i sé que saps com m'agrada aquesta nit d'hivern, aquest desig de compartir silencis i somriures, o el fred que portem a les mans. Han fugit el estornells o potser callen perqué aguaitem?. I saps que sé com m'agrada caminar-sense pressa, deixar-se dur per músiques sense blaus, sense ombres, ni llágimes.
Vicent Alonso
DESPRÉS DELS BABEL
"La luz también da sombras, pero sombras azules" Cernuda
Et poses I'abric mentres encenc una cigarreta.Recordem els darrers segons; el seu rostre que ompli tota la pantalla i al davant les mans creuades sense que arriben a amagar-li els lavis; una llágrima le brolla de l'ull esquerre, esclata, i galta avall, es perd.És freda aquesta nit d'hivern.Caminem sense pressa. Ara et dic que m'agrada la Binoche quan rosega el caramel i tots els records que l'angoixen, que és meua aquella música blau i la llágrima que, galta avall es perd.T'ho dic i em somrius.
Seguim caminant sense pressa. La Gran Via es quasi deserta.Busque la teua má, més freda encara que la nit i l'estreny fortament. Ara sóc jo qui somriu quan dius d'altres servituds sense músiques ni llágrimes ni rostres. No deixem de parlar entre somriures. Quam callem, veig encara el seu rostre la llágrima que es perd i el blau intens de i'aigua i la memòria.
D'arbre en arbre mirem a dalt i sé que saps com m'agrada aquesta nit d'hivern, aquest desig de compartir silencis i somriures, o el fred que portem a les mans. Han fugit el estornells o potser callen perqué aguaitem?. I saps que sé com m'agrada caminar-sense pressa, deixar-se dur per músiques sense blaus, sense ombres, ni llágimes.
Vicent Alonso
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
